Inici / Andes

Cordillera Real de Bolivia

Titular
Vacances molt intenses a la "Cordillera Real de Bolivia" en les que assolim 7 dels cims més importants d'aquesta serralada. Aprofitem els dies d'aclimatació i de descans per fer una mica de turisme i conèixer el país i la seva gent. Les muntanyes són molt espectaculars i el clima molt estable i sec ajuda a aconseguir bones fotografies.

Fitxa
Activitat: andinisme

Cims assolits:

  • Chacaltaya, 5.359m
  • Pico Austria, 5.328m
  • Pirámide Blanca, 5.250m
  • Pico Tarija, 5.320m
  • Pequeño Alpamayo, 5.410m
  • Huayna Potosí, 6.088m
  • Illimani Sur, 6.439m

Fotos

  bol001_Llamas_al_llac_Chiar_Khota_(4.700m) bol002_en_Joan_cami_de_la_Piramide_Blanca_(5.250m) bol003_en_Joan_mirant_se_el_Pequeno_Alpamayo bol004_en_Joan_arribant_al_Pequeno_Alpamayo  
  bol005_J_i_J_al_cim_del_Pequeno_Alpamayo_(5.410m) bol006_Pequeno_Alpamayo_(5.410m)_cim_de_somni bol007_en_Jordi_el_colaborador_i_el bol008_J_i_J_al_Campamento_Argentino_(5.500m)  
  bol009_cami_del_Huayna_Potosi bol010_dunes_de_neu_cami_del_Huayna_Potosi bol011_baixant_la_cresta_cimera_del_Huayna_Potosi_(6.088m) bol012_seracs_sota_el_Pico_del_Indio_(6.109m)  
  bol013_superant_la_rimaia_de_l_Illimani_Sud bol014_en_Jordi_arribant_a_l_Illimani bol015_J_i_J_al_cim_de_l_Illimani_Sud_(6.439m)    

Accés
La ciutat de La Paz és un camp base excel·lent des d'on amb unes curtes aproximacions amb vehicle es poden assolir molts cims interessants.

Descripció
Després d'haver estat un parell de vegades a l'Himàlaia, tenia ganes de conèixer la segona serralada més important del planeta. En Joan em va fer la proposta, i jo de seguida vaig acceptar, tot i els entrebancs que vaig tenir uns mesos abans de marxar. Les referències de Bolívia eren molt bones, amb un hivern fred però molt sec, on pràcticament no cal ni pensar en el temps, i unes muntanyes maquíssimes, espectaculars però assequibles, i una ciutat molt a prop que fa de suport logístic. Així, a principis de juliol de 2000, tot és a punt. Doncs som-hi!. Per en: Jordi Pons

Quan l'any passat vaig tornar de les muntanyes equatorianes, vaig decidir que havia de tornar als Andes, ja que les possibilitats de fer alpinisme -o andinisme com en diuen allí- són il·limitades. No volia conformar-me amb els Andes de l'Equador, sinó que volia veure de prop les muntanyes d'altres països.
Un amic francès havia estat feia dos anys a Bolívia i me n'havia parlat molt bé, i em va començar a atreure la idea d'anar-hi a conèixer la Cordillera Real. És un país una mica oblidat donada la proximitat de la Cordillera Blanca del Perú, però precisament aquest fet encara el fa més atractiu.
Per en: Joan López

---oooOOOooo---

Llamas vora el llac Chiar Khota En arribar a l'aeroport de El Alto, l'alçària ja és de 4000m, i a la ciutat de La Paz de 3700m de mitjana. Tenint en compte que els carrers de La Paz tots fan pujada i que els hotels més econòmics no tenen ascensor, comences a bufar des del primer moment, tant quan passeges per la ciutat com quan puges a l'habitació de l'hotel. Això afavoreix el procés d'aclimatació.
Calen uns dies sense gaires esforços per acostumar el cos a l'alçària, i aprofitem per visitar les ruïnes de Tiwanaku -els antecessors dels inques- i fer la visita obligada al Club Andino Boliviano, on ens informen i assessoren amablement i de forma extensa i gratuïta sobre les seves muntanyes: itineraris, dificultats, perills, transports, etc.

Continuem la nostra aclimatació amb un trekking pel llac Titikaka. Agafem un autobús des de La Paz fins Copacabana, un bonic poble a la vora del llac, i des d'allí caminem fins al poble de Yampupata, tot plegat uns 20km de recorregut fàcil però molt bonic, tant pel paisatge com pels poblats indígenes que trobem pel camí, tot resseguint la costa d'aquest impressionant llac. Creuem fins la Isla del Sol en una barca a rems, i després de recórrer una mica l'illa, retornem amb un vaixell directament a Copacabana, i d'allà a La Paz en autobús.

A l'endemà anem amb un minibús fins al Refugi de Chacaltaya, de 5260m, on suposadament hi ha l'estació d'esquí més alta d'Amèrica -un sol remuntador, una sola pista, i fa dos anys que no s'obre- i des d'allí pugem al Cerro Chacaltaya de 5395m. En una mitja hora caminant s'arriba al cim, des d'on es gaudeix d'una magnífica panoràmica del Huayna Potosí, que pujarem uns dies més tard, i de la resta de la Cordillera Real. El mateix dia tornem a La Paz passant pel Valle de la Luna. Tot i no ser una gran ascensió, ens és molt útil en el nostre procés d'aclimatació.

Després de descansar un dia ens anem cap a la zona de Condoriri, un lloc preciós on acabem d'aclimatar tot pujant diversos cims de més de 5000m. En una hora i tres quarts un minibús ens deixa en un poble anomenat Tuni Condoriri, a 4450m, i d'allà pugem acompanyats d'una mula que per uns 10$ ens porta el farcell amb les coses més pesades, i en dues hores i mitja arribem al campament base, situat a la vora del llac Chiar Khota, a 4700m, un lloc especialment bonic i ben situat per assolir els principals cims de la zona.

arribant al cim del Pequeño Alpamayo Passada la primera nit al campament ens aixequem a les quatre de la matinada per pujar al Pequeño Alpamayo de 5410m. Una piràmide de neu espectacular amb una llarga aresta amb trams de 45º, que et deixa en un cim punxegut i aeri. Per pujar-hi, cal passar pel Pico Tarija de 5320m, i desgrimpar-lo per l'altra vessant abans d'enfilar l'espectacular aresta. Hem conegut poques muntanyes boniques com aquesta, tant en la seva ascensió com en la panoràmica que proporciona des del cim. En total sis hores i mitja de pujada i tres i mitja de baixada.

El segon dia pugem la Piràmide Blanca de 5250m, un cim que tot i ser molt bonic no fa honor al seu nom, ja que el final és rocallós i no està nevat. L'ascensió puja per una glacera, fent ziga-zagues entre un laberint de grans esquerdes. Cal superar algun curt pendent de 45º de neu dura, i al final, hi ha uns metres de 3er grau en roca. Vista increïble del veí Pequeño Alpamayo. Unes cinc hores i mitja amunt i dues i mitja avall.

Al tercer dia, després d'un intent a l'Aguja Negra de 5336m per una via complicada, desistim i anem cap al Pico Àustria de 5328m, una muntanya fàcil, que tot i no tenir ni una clapa de neu, disposa d'una esplèndida panoràmica del grup Condoriri. Unes quatre hores de pujada i dues de baixada.

Després de quatre nits de tenda ja és hora de baixar i tornar a La Paz per descansar un dia. En arribar a Tuni però, ens trobem que no hi ha cap cotxe. Aprofitem per aprendre una mica d'Aimara, la llengua que parlen els indígenes de la zona, i finalment hem de llogar un parell de motos per recórrer els 30km de pista carregats amb les motxilles i el farcell fins a Patamanta on agafem un minibús cap a La Paz.

Ha arribat el moment de pujar el Huayna Potosí de 6088m, el primer sis mil que ens havíem proposat. Agafem un quatre per quatre que ens deixarà al refugi de Zongo, a 4800m, i d'allà, per 10$, amb l'ajut d'un portador que ens tragina el farcell, pugem en tres hores fins al Campamento Argentino, a 5500m, un gran plató de neuideal per instal·lar-hi la tenda de campanya.

A l'endemà ens llevem a les tres de la nit per poder sortir a dos quarts de quatre. Els primers passos recorren el gran plató fins que topem amb una esquerda i un petit mur d'uns 30m i d'uns 50º de pendent, que superem fàcilment, per després anar progressant entre turonets, repetjons i esquerdes molt obertes, fins arribar a la piràmide somital que ataquem per l'aresta. Aquesta és força delicada, no tant per la dificultat, sinó per l'exposició al buit. És per això que muntem un passamà amb dues estaques en el tram més delicat. Arribem al cim a les set del matí, després de tres hores i mitja de fred intens, tot coincidint amb la sortida del sol. Les baixes temperatures que havíem suportat, al voltant dels -15ºC, i el vent que bufa al mateix cim, ens fan baixar de seguida, i gaudim molt més de la muntanya durant el descens amb la companyia del sol que escalfa. Hem matinat massa. De baixada triguem unes dues hores.

arribant al cim de l'Illimani Sud Tornem a La Paz un parell de dies per recuperar-nos bé, i preparar l'ascens a l'Illimani de 6439m, el punt culminant de la Cordillera Real. Aquest cop compartim el transport amb un grup d'andalusos, i així ens estalviem uns calerons. L'autobús ens deixa a Estancia Una, a 3715m, en unes tres hores i mitja, després de passar per l'espectacular Cañón del Palca, i baixar un parell de vegades fins als 3000m. Allí contractem una mula per 8$ que ens ajuda a pujar el material fins a Puente Roto, una magnifica vall on fem el primer campament a 4560m. Pugem gairebé 900m en unes tres hores i mitja.

L'endemà sortim amb l'ajuda d'uns portadors cap el campament d'alçària de Nido de Condores, a 5500m, on dormirem la nit abans d'atacar el cim. El camí transcorre primer pujant una morrena que cada cop està més desfeta, fins arribar a un coll on comença una llarga aresta de roca que puja fins a un petit plató de neu on es troba el campament. Quasi 1000m de desnivell en unes tres hores i quart. Des del campament s'observa perfectament tota la ruta que farem a l'endemà fins assolir el cim. La muntanya la tenim molt a prop, però també la veiem molt gran. O sigui que haurem de mesurar bé les forces. Havíem fet uns 2000m de desnivell, però encara ens quedaven els 1000m més difícils fins al cim.

Ens llevem a dos quarts de quatre i sortim a un quart i cinc minuts de cinc de la nit. Al principi s'avança per una aresta de roca que surt del campament i continua en un tram perillós d'aresta totalment gelada on el piolet poca cosa té a fer, que ens deixa en una pala ampla. Continuem pujant sense descans ara per pendents més forts fins topar amb la rimaia, que passem per l'esquerra sense problemes, assegurant amb un parell d'estaques. Seguidament trobem una pala ampla de neu dura de 50º de pendent, que també assegurem, i després es va suavitzant fins arribar al coll. Fins aquí han estat cinc hores sense pausa. Pugem per la vessant obaga de la muntanya, i fa tant de fred que no hem gosat a parar. Aquest és un moment molt agradable ja que per primer cop veiem el sol que tocava per l'altre costat, i ja només ens queda un suau pendent amb algun tram pesat de neu pols, que ens deixa a la llarga aresta que constitueix el cim.
Han estat sis hores d'esforços, de passar-hi fred (-20ºC), però ha valgut la pena, ja que estem en el punt més alt de tota la Cordillera Real, fa sol, i tenim una vista magnífica. Fa un dia fantàstic, i arrecerats del vent, ens asseiem una estona per beure, menjar, gaudir de la vista, i fer unes fotos abans d'iniciar el descens.

Ara 2000m de baixada ens esperen per tornar a Puente Roto. El dia és esgotador fins arribar al campament base, però val la pena baixar per descansar millor. Són unes quatre hores i mitja de descens més el temps per recollir les coses del campament d'alçària de Nido de Condores.

Al dia següent tornem a La Paz i ja només ens queden els dies programats per als imprevistos, que no hem gastat, i que aprofitem per conèixer la regió de les Yungas, tot fent un trekking de tres dies per la part nord d'aquest indret pre-selvàtic, i tornem a La Paz per poder preparar l'equipatge i retornar a casa.

Jordi Pons i Joan López

Notes:

  • Cal destacar que en general el país no és gaire més barat que el nostre, i que intenten cobrar-nos sempre preus desorbitats pels desplaçaments que ens acosten a les muntanyes. La única manera d'aconseguir bons preus és formant un grup de sis o més persones, o millor encara esperant a l'últim dia per recórrer les agències del carrer Sagarnaga -gairebé totes estan juntes- i trobar un forat en algun transport ja programat. Aleshores, el que nosaltres paguem només és benefici per a l'agència i no per al conductor, són uns diners extres per a ells, i a nosaltres ens surt a una quarta part del preu inicial més barat.
  • Els hotels econòmics són molt espartans, i tenen dutxes de circumstàncies.
  • A les zones baixes, el terra és com d'argila molt fina, i acabes fart de pols per totes bandes, i si bufa el vent, la cosa ja és escandalosa: si obres la boca, menges pols.
  • A La Paz trobem molts cafès-internet, des d'on podem contactar de manera econòmica amb els nostres familiars i amics amb preus entre 0.6$ i 1.6$ per hora de connexió. Una trucada telefònica de 5 minuts costa uns 16$.
  • La gent del país són molt contraris a què els fem fotos. Es tapen i s'enfaden, i si aconseguim fer-la, ens venen a cobrar. Els diem que nosaltres no som dels E.U.A., però ells no entenen la diferència.
  • Les Llamas i Alpacas, són uns animals pacífics i curiosos.
  • És tot un luxe tenir una ciutat tant a prop de les muntanyes on descansar i menjar bé entre un cim i un altre.
  • Les estaques de neu són el material més útil per assegurar, ja que el que més trobem és neu dura. No hem usat els cargols de gel, però caminant per glaceres sempre cal portar-ne, i aquestes tenen moltes esquerdes.
  • Les muntanyes són molt maques, espectaculars, i fotogèniques. Els cinc mils tenen una mida molt humana i són molt gratificants de fer. Als sis mils fa molt de fred, per la seva alçària i perquè estan una mica aïllats de la serralada, i si no fa sol, més val no pujar-hi, a no ser que es porti roba d'abric per a alçàries màximes per no patir congelacions.
  • Impressionant sempre la vista de l'Illimani des de la ciutat.

Juliol de l'any 2000

Mapa




Inici | Titular | Pano 360º | Fitxa | Fotos | Accés | Descripció | Mapa

cc 2002 - | LaMuntanya@gmail.com | www.LaMuntanya.com