Zona: Pirineu Aragonès (Massís de la Maladeta) ---oooOOOooo---
Fotos:
Descripció: Dormim al Refugi del Pont de Corones o Refugi de Ballibierna (1970m), situat al final de la pista de Ballibierna, que és lliure, no té gaires comoditats, però és espaiós, i té 12 places sobre lliteres de fusta, i unes quantes més al terra. Com que està ple, els més agosarats fan un bivac arrecerats a davant del refugi. Fa fred, i al voltant nostre tot està enfarinat de neu. Ens llevem a les 5 del matí per aprofitar el dia. Comencem la nostra ascensió des del Refugi de Pescadors (1070m), a les 6 del matí, amb una temperatura de -3ºC. Ben tapats, seguim la pista que passa pel costat del refugi en direcció E, amb els llums frontals encesos, i en uns 50 minuts arribem a la Pleta de Llosars (2100m), quan el dia comença a clarejar, i on fem una breu parada. Seguim amunt per la Vall de Llosars cap al NE, fins l’Ibon de Llosars (2490m) on arribem en uns 40 minuts més. Aquí girem cap al SE, per entrar al barranc de Llosars, on ens trobem amb un gruix de neu ja considerable, i que amaga trampes constants per entre els blocs de roca. Mica en mica sortim del barranc cap a la nostra esquerra (vessant dret del barranc) on ja no trobem tanta neu acumulada, i seguint unes fites anem guanyant alçada, fins que situats damunt l’Ibon Petit o Superior de Llosars (2510m), fem una altra parada, quan encara no ens toca el sol i hem fet uns 30 minuts més de camí. Prosseguim la nostra marxa, ara pujant cap al N per un pendent pronunciat i sostingut, quan ens comença a tocar el sol, deixant el Pic de Ballibierna cada vegada més espectacular darrera nostre. Arribant a la cota 2850m, fem una altra parada desprès de 50 minuts més d’ascensió, quan el pendent se suavitza, i davant nostre ja veiem el corral principal d’aquest sector de la Maladeta, i la canal NO del Russell per on haurem de pujar. De la cresta veiem sortir espectacularment amunt, la neu que aixeca el vent. A partir d’aquí, el gruix de neu augmenta considerablement, i tenim que anar obrint una profunda traça esquivant grans blocs, i intentant evitar els forats que amaguen. Així, desprès de 45 minuts una mica esgotadors, arribem a la base de la cresta, just sota la Bretxa Russell.
Així doncs, quedem nou alpinistes, que amb l’ajut de la corda superem el pas compromès, i desprès, ja sense cap dificultat, continuem canal amunt en unes dures condicions de fred i vent. En sortir de la canal ens torna a tocar el sol, fet que agraïm enormement, encara que la seva acció no és suficient per sentir-nos confortables. Ens queden uns pocs metres de pendent suau en direcció NE, fins assolir el cim del Pic Russell (3207m) quan son passades les 13 hores, i tenim una temperatura de -7ºC. Panorama: Bessiberris al E, Ballibierna i Turbón S-SO, Cotiella SO, Eristes O, Posets O-NO, Tempestats i Aneto NO, Forcanada NE, Mulleres E-NE. La visibilitat és més que excel•lent, però les condicions no ens permeten gaudir massa del paisatge, i baixem ràpidament avall. El pas compromès de la canal, el rapel•lem amb la tècnica que s’usava ja fa més de cent anys, sense material, amb una volta de corda en un braç, i en poca estona ens retrobem amb els companys que ens esperaven a la base de la cresta NO del Russell. En ben pocs minuts, també arriben els qui havien anat cap al Pic Tempestades, i aquí, amb el sol i ja arrecerats del vent, si que ens comencem a escalfar. Baixem amb precaució per no caure dins un dels molts forats que amaga aquesta primera capa de neu, i arribant a l’Ibon de Llosars fem una altra parada per reagrupar-nos. Seguim avall, i sense problemes arribem al Refugi de Ballibierna, on finalitza la nostra llarga i dura jornada alpinística, quan han passat nou hores des de la nostra sortida. Respecte a la sortida, vull comentar, que tant per les condicions del terreny com les meteorològiques, l'ascensió va resultar més dura del que jo normalment desitjo per les sortides de la Secció de Muntanya de l'Agrupació Excursionista Talaia. Vaig quedar molt satisfet del comportament de tot el grup, sense excepció, en unes condicions una mica adverses. Crec que tothom va aprendre coses, cadascú al seu nivell: uns van ajudar, altres es van superar a ells mateixos, i d'altres van saber renunciar, valors prou importants a la muntanya i a la vida. Afegeixo, per no espantar al personal, que les altres dues sortides que tinc programades per aquesta temporada: Comapedrosa i Campbieil, son més fàcils, i espero que trobem millors condicions. Jordi Pons Corbella ---oooOOOooo---
|
Des d’aquí,
l’accés fins la canal, per un primer pendent pronunciat, i el flanqueig
posterior, espanten una mica a bona part del grup, que s’ho miren amb
recel. Aleshores, surt com per art de màgia, la corda que duia amagada
en Ricard, i que anima a la majoria a intentar el cim. Quatre membres del grup
decideixen anar cap a un objectiu una mica més fàcil, i també
proper, que és el Pic de Tempestades, mentre els demés, amb l’ajut
més psicològic que físic de la corda, continuem amunt.
Fa fred, però com que ens toca els sol, és suportable. El flanqueig
també espanta a alguns, però un cop oberta la traça, ja
es veu diferent, i anem decidits cap a la canal. Comencem a enfilar canal amunt,
fins que a la meitat del seu recorregut, hi ha una gran roca, que de ser una
grimpada fàcil sense neu, passa a ser un grau una mica exposat en aquestes
condicions de neu i gel. El grup s’atura en aquest punt, dubtós,
enclotats dins la canal, sense que ens toqui el sol, i amb fortes ratxes de
vent que aixequen la neu amb violència i la llencen contra nosaltres.
Veient el panorama, decideixo recular a buscar la corda que havíem deixat
en el primer tram de paret, abans del flanqueig, i quan torno veig que quatre
membres del grup reculen, pelats de fred, i una mica espantats pel pas que encara
els cal superar.